El naixement de la institució
Almenys des de 1171 Tarragona ja disposava d’una institució hospitalària, l’anomenat Hospital de la Seu, que estava destinat a l’atenció dels canonges i els seus familiars. Aquest hospital va ser creat per l’arquebisbe Hug de Cervelló (1163-1171) i estava ubicat a l’actual carrer de les Coques. Paral·lelament existia un hospital sufragat per la ciutat el qual va anar canviant d’ubicació. Això no obstant, la primera data de la qual tenim constància de la seva existència és l’any 1370 impulsat pel prevere i comensal Pere Carabasser. Tot sembla indicar que es va ubicar en l’espai que fins aleshores havia ocupat la leproseria, aproximadament al lloc que avui ocupa l’església dels Pares Carmelites. A finals del segle XIV la ciutat va vendre l’edifici i, ja durant els primers anys del segle XV, el trobem documentat a la zona del corral, aproximadament al lloc que avui ocupa l’ajuntament. En qualsevol dels casos, el mal estat de l’edifici va portar els administradors a demanar al consell el trasllat a un nou edifici. Aquest canvi sembla que no va tenir efecte però si que s’hi van realitzar diverses obres de millora. Amb el setge de Joan II a la ciutat durant la Guerra Civil Catalana (1462) l’estat de l’hospital no va fer més que empitjorar mentre la idea de la fusió dels dos hospitals existents a la ciutat anava prenent cada vegada més força.
Després de la proposta presentada pels capítols municipal i catedralici, el 15 de desembre de 1464 l’arquebisbe Pere de Urrea va donar les disposicions necessàries per al naixement del nou hospital. Aquest, sota la invocació de Santa Tecla, es va situar a l’edifici de l’antic Hospital de la Seu, més ben dotat i ubicat. L’acta de fundació preveu que, per al bon funcionament tant la ciutat com el capítol havien d’escollir un conseller i aquests, al seu torn, un administrador de cada part.
El canvi d’edifici
A finals del segle XVI, l’antic hospital edificat a la darreria del segle XII havia quedat ja totalment obsolet i va sorgir la necessitat de construir un altre edifici. Per a buscar l’emplaçament adequat es va organitzar una comissió amb personalitats tant de la ciutat com del capítol. Finalment, es va decidir que el millor lloc es trobava en un solar davant “la muralleta”, entre l’edifici del Seminari i la casa dels jesuïtes. El nou Hospital de Santa Tecla es va inaugurar el 1588, durant el pontificat de l’arquebisbe Antoni Agustí, portant el Santíssim en processó des de la catedral. Les obres es van sufragar amb almoines donades pel capítol i el consell de la ciutat, així com (també) d’un impost sobre cada lliura de carn de totes les carnisseries de la ciutat.
Trasllats inesperats
Els diferents esdeveniments que van irrompre a la ciutat al llarg dels anys també van afectar l’hospital. El 1711 les tropes de Felip V van entrar a la ciutat i van ocupar l’hospital per destinar-lo als seus malalts, com a conseqüència els administradors van haver de buscar una casa on resguardar els malalts en un carrer, avui desaparegut. No serà fins al 1750 quan es recuperi l’edifici, però amb l’obligació d’atendre els militars malalts. Durant aquest període van ser constants els intents de convertir l’hospital en Hospital Reial però, gràcies a la negativa constant de l’administració, l’hospital va continuar sent regit per la ciutat i el capítol. Aquest fet va significar que, una altra vegada les instal·lacions de l’hospital quedessin obsoletes. Així doncs, durant la segona meitat del segle XVIII es va dur a terme una important ampliació de l’hospital fins a la cantonada del carrer de Sant Agustí. En aquesta ampliació també hi anava projectada la instal·lació de la Casa de Recollides la qual es va instal·lar en el tercer pis. Aquesta casa, tot i que no era administrada directament per l’hospital, es va edificar per a atendre i donar aixopluc a prostitutes i “dones de mal viure”, tal com les anomenen els documents coetanis.
El maig de 1811 l’atac dels francesos a la ciutat va representar un altre trasbals per a l’hospital i els seus malalts els quals van haver de ser traslladats a la casa de la dignitat de l’infermer i més tard a la casa de la dignitat de l’Ardiaca de Vila-seca. L’edifici de l’hospital va ser ocupat com a caserna pels francesos, fins que van marxar de la ciutat l’any 1813. Això no obstant, les vicissituds de l’hospital no havien acabat, ja que amb la marxa dels francesos, els anglesos van ocupar l’hospital per instal·lar-hi els seus malalts. Fins al novembre de 1813 els malalts no van retornar a l’hospital, però només es van poder instal·lar a la part baixa de l’edifici. El mes d’abril de 1814, els anglesos van abandonar l’hospital moment en què aquest va poder reprendre amb la seva tasca. És lògic, doncs, pensar que amb tots els avatars que va patir l’hospital, la major part de la documentació fins a aquestes dates hagi desaparegut.
De l’Hospital de Santa Tecla a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla
El fet que la capellania de l’hospital no fos un càrrec vitalici va fer que, sovint, el càrrec fos desenvolupat amb desgana. Per evitar-ho, l’11 d’octubre de 1765 els administradors de l’hospital van aconseguir que s’instituís un benefici perpetu a la capella de l’Hospital sota l’advocació de Sant Pau i Santa Tecla. A partir d’aquesta data el capellà de l’hospital va obtenir el títol de prior i l’establiment va passar a denominar-se per primer vegada Hospital de Sant Pau i Santa Tecla tot i que aquesta nomenclatura no es va popularitzar fins al segle XIX. Al càrrec de prior li corresponia també el càrrec de majordom, caixer de l’hospital i posteriorment administrador del cementiri.
Un hospital adequat al seu temps
Fins ben entrat el segle XX, l’assistència als malalts es dividia en dos grans blocs. Per una banda, hi havia el metge cirurgià, encarregat de les operacions, i per l’altra el metge encarregat de la visita als malalts. Serà sobretot a partir dels anys vint del mateix segle quan es dóna un nou impuls a l’hospital per modernitzar-lo i adequar-lo als nous temps. Es construeixen noves sales d’operacions i laboratoris d’anàlisi i, a poc a poc es contracta personal especialitzat en diverses àrees. Apareixen a l’hospital l’especialitat d’oftalmologia, otorinolaringologia, radiologia, cardiologia, dentista etc, abandonant la idea d’un metge i un cirurgià amb els corresponents ajudants com a únic personal de l’hospital.
Durant les dècades dels anys 1950 i 1960 es van anar realitzant diferents obres de reforma i millora, però no serà fins a la dècada de 1970 que es realitzarà la gran ampliació de l’hospital tal com el coneixem avui en dia.
El Teatre Principal
Pel que fa al Teatre Principal, hi ha dades que des de 1636 la ciutat disposava d’un lloc destinat a representacions teatrals, el benefici de les quals es destinava a obres de caritat, malgrat que es desconeix si s’utilitzava alguna casa només amb aquesta finalitat o es va adaptar alguna dependència de l’hospital. Això no obstant, no serà fins al 1820 quan es construeixi l’edifici ubicat a la Rambla Vella, que es va mantenir fins el 1964, quan va ser venut i enderrocat.
El Cementiri
El cementiri de la ciutat es troba ubicat des de 1809 a la partida de la muntanya de l’Oliva i des de l’any 1825 va passar a ser gestionat per l’hospital l’any 1825, moment des del qual l’arxiu de l’hospital en conserva la documentació.